19 de juny 2015

La solitud del nu.

Es consumia.
Quedava el mal que fa cremar-te els llavis.
Els ulls, els ulls cansats de veure foc
per tot arreu.
Tan foscos els recorda...ben clavats
en un capçal de llit d’hotel

on va desar la vida, tota nua...

9 de juny 2015

Je voudrai



Je voudrai écrire sans dégoût
ma blessure sur votre âme
pour qu'on peut, ensemble,
nager 
dans la beauté du rouge sanglant
jusqu'à la fin de la mort.

EJB

3 de juny 2015

Casa



He arribat a la casa estranya. No era la teva, aquella en què totes les llums són enceses dia i nit.  Hi he entrat disposada a ser l'escarràs amable i eficient que desemmelangia tots els desordres quotidians amb la serenor de la més eficient de les voluntats.
Ho faig tan bé! Fa tants anys que sóc l'artífex d'aquesta partitura inacabada i la interpreto amb un  virtuosisme tan indiscutible! Però avui estic cansada. Fa massa segles que lluito contra el masec dels carronyaires.  Vull desembarcar. Ser un esborrany, només, un esbós del que hauria d'haver estat: la galivança de la sublimitat per a un sol espectador. Florència és només una ciutat. Carrers per a una gentada que creu en les arquitectures laxes. Tot és escàs. Insuficient. Totes les clarors que percebo -sempre de lluny- acaben esventrades per la desconsideració. 
Fa mal saber que perds totes les passes en un  circuit tancat on tot el que t'acull és un gemec de solituds que s'enretiren.

EJB

14 de maig 2015

Verds




Et vull.

Aquesta aroma d'exclusivitat.

Aquesta fam de tu.
El sexe, la paraula i els silencis.
Et vull per mi sagaç, perfecte enmig
d'un absolut constant, insuportable.
Et vull l'inici i el final
-inacabats tots dos- de la puresa.

EJB

7 de maig 2015

Primera lliçó


Em feien nosa.
La mare em cosia un parell d’esquellerincs a les sabatilles  vermelles perquè em perdien per casa. Devia decidir de descalçar-me per no haver de suportar aquella nota constant que m’eixordava si em movia.  El silenci era una corona de llorer; m’hi rebolcava com una bèstia ferida en un bassal de fang  de fageda  de novembre.

(Ara sé que els talls no van ser imaginats i encara couen).

No suportava de dur sabates.  Me les treia furiosa  i fugia no gaire lluny de tots. I odiava.
Era molt petita.

Pati de la guarderia.  Aquella maleïda nosa. Una bruixa em va ficar les mans dins les botines de pell i me les va collar als canells ben fort. Vaig romandre cent anys, noranta-nou hores i mil disset minuts lluitant per treure-me-les.


Algú em devia alliberar.
Mai més no he tocat de peus a terra si estic descalça.

EJB

29 d’abr. 2015

De lluny



Em sé, de lluny, peó en un tauler
d'escacs. Tot viu en un espai concret.
Estimo massa.
La vida escriu un vers...i la fidelitat
blanquíssima l'acull; un cop de sort.
Paraules impossibles.

Aquesta maleïda fera folla:
l'instint tocat de mort.

Un emissor de falsos crits de joia.

Inapel·lables.

Carnassa de desig.

Olor d'axil·la xopa de temor.

Estaca'm, absolut!

Gemega, crida: "besa'm l'èxode"!

Gemecs d'un déu desconegut, opac.
Cansat del cascadeig d'espera.

Fonemes emmotllats al "déja vu"
d'una cançó que presagia  pèrdua.

Femella que es dessagna  enmig del fang.

I el blanc et jutja en el final del joc.

Vençut, dibuixaràs un gest mecànic:

Un bell somriure fals i matusser
de monstre venjatiu que no sap perdre.

EJB




25 d’abr. 2015

Et tinc


No sóc però et tinc tancat en xiuxiuejos purs.
Ben clos en un manat de mots-tendresa, lluny
d'un temps i d'un espai que es van perfer per ser,
des del retorn, l'edat d'una claror secreta.
Ningú no sabrà mai que al fons d'aquell diàleg
vam inventar l'abans, 
el tot,
l'absurd.

I l'ara.

EJB

7 d’abr. 2015

Prometeu

Aphrodite before Zeus. Johann Carl Loth

T'he conegut, desig carnal, de nit,
en una passejada sota llunes
rendides en la calma d'unes llums
inèdites.
Les hores passen i t'enyoro els sons
de la mirada sacra als ulls de Venus.

Som grans. L'edat s'escriu en l'abraçada
i en els petons cansats, rendits,
de dues solituds.

Som velles músiques. 
Som pols de madureses fràgils.

Podràs rendir-te a l'agonia
del temps que no podem recuperar?

Tinc por.
Tinc tanta por que ofreno els ulls al foc
d'aquesta primavera inesperada.

Qui som sinó la veu de la carronya
amanyagant la pell d'un mot inútil?

No sé si els anys són compassius.

M'agradaria ser la verge adolescent
que creu en les promeses de Fortuna.
Llavors tindria mots per honorar
la senzillesa càlida del ser.

Enyoro el so d'aquelles notes
clavades en el son d'un fetus
atent a la caiguda al món.

Els déus, si hi són, seran benèvols?
Podré morir d'amor?
Podré descriure el roig
d'un ego que es dessagna en rius d'ofrenes
per convocar el perdó de Prometeu?

 Seré, abans de ser,  la veritat?

O moriré, com tots,
en la foguera dels desemparats?
 Vomito sang? O és l'alegria

per una mort del fat al joc de Zeus?




EJB







1 d’abr. 2015

Besar-te


Besar-te en una catedral
sense cap mur. Només olor de tu
de mi, de déus callats, inútils,
avergonyits, malalts.

Cansats de ser i de no ser.
EJB, 18/05/14

30 de març 2015

Memòria

Vilhelm Hammershoi (1864-1916)

T'enyoro el gust de l'escalfor, Desig.
On vius,

Amor, que reflecteixes impossibles
en un mirall de certituds trencades?

T'enyoro els ulls cansats de veure grisos.
No sé qui ets.

Hi ha vida rere els blaus de la paraula?

On ets, imaginat abans
del vers que escric per seduir-te?

(La fam de besos creix; el matrimoni
va ser un oracle fals, un jaç incòmode).

M'agradaria de morir dormint
entre els teus braços. Dius... que ja no creus

en el romanticisme
d'aquell dinou d'ofecs retrògrads.

Estimo els anys que no hem viscut
immersos en un roig immaculat.

El fi ja no commou el gest.
Encara crec, però,

en el sabor adolescent d'aquell
primer petó.

L'has oblidat en la foscor
d'aquest present que t'avorreix?

Segur que no.

Conec la cara amarga  del present.

El temps i la memòria
no són sinó el consol d'aquell record

clavat en les esquerdes dels teus llavis.

EJB.








26 de març 2015

Xusma

By  Grant Wood

No som vulgars
poetes revivint les vides fosques
d'aquesta xusma vil que no sap res
de la grandesa de l'amor.

Som diferents, com tots.
Dos éssers reflectits en un mirall
inèdit
a la recerca de belleses vastes
i amors indescriptibles.

Un privilegi.

Tots els amants som crits desesperats
als déus que mai no són al seu altar.
Figures soterrades en un tedi
rapaç. Cadàvers.


Qui som sinó la seu d'una elegia al fàstic 
d'aquesta catedral de mites i absoluts
inversemblants?

EJB.

13 de març 2015

Aigües tranquil·les

By EJB

No seré mai la dona que somnies:
atenta als teus desitjos d'home sol,
poruc, fidel, pendent del mascle Fal·lus.
Et veus submís en el silenci d'Eros:
no creus en el poder de la mirada
i et veus vençut pels anys, pel pas del temps
que tems perquè la vida mai no és justa.
I vas errat, perquè el que veus no diu
la veritat.

Llegeix.  Despulla les paraules-vers.
I creu en mi. No neguis els desitjos.
Aprèn a reposar en els cants
d'aquesta dona rara que t'estima
de lluny, tots els reflexos de l'edat.
I fes-te gran, de cop, amb crits i fúria.
I cau, feliç, en els inferns benèvols
del teu present: no són més crus que el dol
per una mort d'amor que no t'és digna.

EJB






9 de març 2015

Presagi

By EJB.

Arribarà l'hivern i els teus silencis
tindran un regust acre de sang presa.
No tinguis pressa, cor. Vindran els blaus
per escalfar-te el gris d'aquests reflexos.

Oblida't dels cretins, somnia temps!
Les notes sorgiran a quatre mans
sense haver vist la partitura d'Eros.

No tinguis por del que no saps.

No creguis en els déus
ni en els absurds que t'amenacen l'alba.

Hi ha algú que pensa en tu a la cantonada
d'aquests carrers cansats de veure't sol.


EJB

5 de febr. 2015

Notes de clàssica



El vent es clava en grisos d'unes notes
d'aquesta solitud que no et veu trista.
No creus que la bellesa sigui rara:
potser perquè la duus en cada tall
de bisturí del metge compassiu
que encara es mou amb la delicadesa
de la fidelitat
al jurament d'Hipòcrates.
Segur que el manuscrit d'un primer glop
d'amor d'estiu li cou en la memòria:
de què vivim, companys, sinó d'un bes
que vam deixar en els llavis dels quinze anys?

EJB




4 de febr. 2015

Virginitat


La veig cada matí, mirant teulades
d'un barri vell farcit de buit.
Quan surt el sol, s'aboca a la finestra
amb una tassa de cafè calent
i un cigarret als dits, com si esperés
la llum d'un dia compassiu, inèdita.
I tanca els ulls: assaboreix records
que no ha viscut.
Només li queda -sembla-
un fred despietat; la por
clavada als ulls:
un odi per la mort -o és l'amor?-
que no mereix.
I s'arrauleix entre els llençols tan blancs
i purs com la virginitat d'aquella
adolescent que creia en prínceps blaus.

EJB

2 de gen. 2015

Fragment

By EJB

Aquest matí els carrers han engolit tots els grisos de la banalitat. No temo el temps ni la mort ni l'amor. Ahir, havent dinat, mirava la lluïssor d’un paisatge i al fons, els vermells i els ocres, com espectres d'un  hivern imminent,  m’amenaçaven. Hi havia un petit exèrcit de gavines reflectint el seu trànsit pel no-res i vaig paladejar sense vanitat la bellesa d'aquella estúpida quietud. Potser les fotos que en vaig fer ho expliquen millor que les paraules, però no sé si les guardo. Ara penso que et tinc a tanta distància com aquell insult que no fa ni vint-i-quatre hores amenaçava la meva malenconia sense cap gest de commiseració. La franquesa del mar és com la teva. Es deixa admirar, però no pal·lia la miserable ganivetada del desig.

Ha canviat alguna cosa? Aquest teu aïllament té a veure amb mi? Sóc part d'aquest tot de què et vols distanciar? Tinc dret a fer-te aquestes preguntes? Et vaig veure marxar, fosca amunt, i et vaig intuir  amb ganes de poder fugir d'un dia llarg i pesant. Jo em vaig quedar una estona allà, immòbil, veient tres figures que s'anaven allunyant de la meva ignorada, vulgar i maleïda solitud.

EJB