20 de des. 2012

Intempèrie




Era allà, ancorada en una pedra, 
desitjant furiosament que el mar, 
carregat amb la brillantor insolent del dia, 
m'arrenqués el rovell de les notes que duc 
clavades en els mots que mai no he dit.



EJ





Atenea




Em desarmava l'ombra de les notes
reencarnada en un arpegi d'aire. 
Sabia que els cretins, buscant finestres,
tindrien por i obscuritat com jo.
Plena de ser, cansada de no ser
la dignitat arrossegant el risc,
què faig tan sola enmig de les hostils
cohorts que assetgen nits desesperades?
Tan bé com sé que res no acull els cops,
tan bé com visc la lentitud 
dels meus crepuscles,
-pobre de mi!-
encara crec en l'ordre blau de les onades
que arriba per desfer castells de sorra.

EJ

26 de nov. 2012

Ira



La ira es cristal·litza, a vegades,
en una música constant i espessa,
un degoteig despietat de res
que va marcant el temps del meu desglaç.

EJ

7 de nov. 2012

Nu

Foto: EJB

Mira't.
Engoleix-te.
Què veus
que no hagis vist mai?
L'edat t'ha dut 
tots els paisatges.
No queda res.
La solitud, potser.
La solitud i un nu
que es va desdibuixant
en el silencid'un capvespre d'hivern.

EJ

  • _________

    De l'obra:
    El convit
    Juncà Bassagañas, Elisabet
    Editorial: VIENA
    Col·lecció: Poesia
    Enquadernació: Rústica amb solapes
    Pàgines: 64
    EAN: 9788483307083
    Any d'edició: 2012

1 d’oct. 2012

Ara i aquí

Foto EJB

I deies que l'amor era impossible.

La por de perdre el nord, de no saber
clavar els colors dels astres en les pedres
que t'han parat els cops; i tems el temps,
la llibertat i els crits que no s'oculten.

Només els àngels tenen llum de pluja
i estrelles als camins que sobrevolen,
no la paraula que et constreny el foc
per dir-te que estem sols: això no escalfa.

No tinc la clau sinó de la tempesta,
dels llamps, dels trons, del clam de la natura.
Amor vol els batecs de l'altra al pit,
i rebolcar-se en la grandesa d'ésser.

Ara i aquí t'enyoro així, mirant
el teu demà reclòs en una cambra,
el teu desig i el meu en el silenci
d'aquell abans tan ple de pols de somnis.

I deies que l'amor era impossible?

E.J.B.

3 de set. 2012

Retorn


Hem caminat buscant les ombres, luxes
d'aquest estiu de xafogor, d'agost
bastit de verds eixuts i raigs de tedi.
I els blaus de les vesprades vora el mar...
on es pondran sense la llum dels ulls? 

E.J.

5 d’ag. 2012

Capvespres

Foto: EJB


Només em tinc a mi; el temps, absurd

com el rival que mai no perd els duels,
ja m'és un aliat; la llibertat
la duc al vers: només em tinc a mi
per oblidar que enyoro els teus capvespres.




E.J.

28 de jul. 2012

Terra erma II




El contrallum d’un fanal de ferro negre apagat, esperant la nit pacientment i erecte en una cantonada de ciutat. L’ignoren els transeünts que filen cap a la seva quotidianitat dibuixant un meandre per no fregar el seu fred immòbil, inanimat.
Però hi ha algú que l’està mirant des d’una finestra. No li arriba la música que escolta aquella figura, també sola,  que l’escruta des d’una cambra amb l’admiració del qui contempla una escultura.
Hi ha en els seus ulls, també, un traç d’espera.

E. Juncà

23 de jul. 2012

Un poema de Joan Margarit

Principis i finals

Un temps, vaig ser una noia de futur.
Podia llegir Horaci i Virgili en llatí,
recitar de memòria tot Keats.
Però, entrant en les coves dels adults,
em van caçar i vaig començar a parir
els fills d'un home estúpid i cregut.
Ara m'empleno el vas sempre que puc
i ploro si recordo un vers de Keats.
Una no sap, de jove, que cap lloc
no és el lloc on podrà restar per sempre.
També s'estranya quan no arriba mai
aquell o aquella en qui trobar descans.
Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.

Joan Margarit, Els motius del llop (1993)

18 de jul. 2012

Un text de Jordi Galves


Decàleg per llegir Foix



         Perquè a vostè no li passi com al censor franquista, el qual, davant de Les irreals omegues de Foix, va haver d’admetre que no havia entès res de res —tot i que es pensava que sabia bé el català—, vet aquí un decàleg d’ajuda.

1. Foix escriu premeditadament de manera fosca. No és que vostè no ho entengui. És que, moltes vegades, el poeta ha fet tot el possible per amagar-ne el sentit.
2. Prengui-s’ho amb calma, relaxi’s i passi-s’ho bé. Són com uns mots encreuats, un joc de paraules, gaudeixi’n. Si se les aprèn totes, el català viurà fort i opulent mentre vostè visqui.
3. No és veritat que Foix escrigui en català medieval. Totes les paraules que fa servir són al diccionari Fabra. Tanmateix, els verbs els conjuga a la manera dels mallorquins. “Cerc llum en el son”, per exemple, vol dir “cerco”, és clar.
4. La poesia de Foix és d’avantguarda. Algunes de les expressions fosques són referències eròtiques, com per exemple:

“...i empaito la masovera,
i entre pineda i garric
planto la meva bandera;
amb una agulla saquera
mato el monstre que no dic...”

         Alerta amb les imatges fàl·liques i bona cacera.

         5. No el llegeixi, reciti’l. Encara que no l’entengui, com passa amb les cançons dels Beatles. No hi ha un català més festiu que el de Foix. Provi-ho amb això:

         “...sona que tunc tan tunc que tocaràs,
         vénen de lluny, sense brida ni sella,
         com qui torna i se’n va i esquiva el mas.
         De tres pastors pataus seguia el pas...”

6. El sentit és amagat, però hi és. El discurs està esmicolat, és fragmentari com en un puzzle. No és un joc buit sinó un misteri que s’ha de resoldre. Com en la vida, en la literatura de Foix, les coses no són gens clares fins que es descobreixen, fins que s’estudien bé.
7. Vagi a pams i no es precipiti. Si amb l’ajut del diccionari no entén alguna cosa continuï endavant, no s’aturi, llegeixi, endavant o endarrere, però no s’aturi. Els passatges foscos són molestos però pocs, sempre són els mateixos i es van repetint.
8. Llegeixi comparant textos. Per comparació ho entendrà tot. Els llibres en vers i prosa de Foix repeteixen sense parar els motius, com en una simfonia barroca.
9. És un poeta obsessiu, com Ausias Marc. Culte i amb mil cares com Borges o Pessoa. Aquests dos punts de referència l’ajudaran. Afegeixi Mallarmé, si cal.
10. És una poesia avantguardista i sorprenent. Les seves imatges, dures i espectaculars, fan referència tan aviat al món real com al dels somnis i al de la literatura, a la ficció.

[Publicat a La Vanguardia el 26 de maig de 2000. Traduït i amb esmenes]




Vegeu també L'aventura de J.V Foix sobre l'edició d'Obres Completes de Jordi Cornudella:

http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/01/laventura-de-jv-foix.html

Sobre el llibre Telegrames de J.V, Foix:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/01/decaleg-per-llegir-foix.html

Sobre el llibre Escenificació de cinc poemes de J.V, Foix:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2011/07/foix-poesia-sense-innocencia.html

12 de jul. 2012

Desig

Dormir; no despertar mai més del son
que m'agombola tots els mots en un.
No us el diré perquè no el vull escrit
sinó en l'obscuritat voraç del buit,
en un silenci cras i sostingut.
Fugir; i no tornar mai més al món
on esperar no-res desassossega.


E.J.

5 de jul. 2012

Fal·làcies

Quin alfabet ens pot donar la clau
per amagar missatges que ens entenguin?
Què hi fem aquí, pantalles fatxenderes?
A qui busquem inútilment, rendits
en una solitud cristal·litzada?

E.J.

Malenconia

Ningú no et veu la melangia.
Només per tu i el sol i el fred
que t’acompassen.
Ningú no et sap la solitud
ni aquesta fam d’amor perdut
en un camí de pedres, fosc.
Hi vas deixar la por, l’amic
només imaginat. El món. 
Pols
que va caient d’uns ulls exsangües. 

Elisabet Juncà.

10 de juny 2012

Antígona

 By Fulchran-Jean Harriet, Oedipus at Colonus


Com si es trenquessin les estrelles, nits
que us oblideu de mi, de la tendresa:
de què em culpeu? De resignar-me a ser
només un pensament desobeint
les lleis desassenyades de Creont?
Els déus en saben; l’home pot errar;
Caront m’acollirà sense moneda.
Per justa tindré por -orgull covard-
i quan els ulls es tanquin finalment
voldreu recuperar la llum dels astres.
Hi ha massa sang, però, oh nits obscures!

E. Juncà

Una música per acompanyar, de Serge Mühle.



4 de juny 2012

L’amor heroic




Sua fred pels porus contrets d’una pell aspra. El vestit de burell li flagel·la l’epidermis i li cou en cada vena, en cada artèria, com una punxada mesquina i permanent que li corromp l’absolut del cos amb una insuportable insistència. El múscul cardíac li pesa al pit en un fibril·lant i agònic compàs que li retrona a la caixa toràcica i en sent els cops, duríssims,  bombejant sota el costellam. Cansat d’engolir dolor, s’estira en una màrfega gèlida. Si hi ha finestra no la veu, els ulls contrets. Cecs.
Xiscles al buit i al déu que no l’escolta.

3 de juny 2012

Antígona

Com si es trenquessin les estrelles, nits
que us oblideu de mi, de la tendresa:
de què em culpeu? De resignar-me a ser
només un pensament desobeint
les lleis desassenyades de Creont?

2 de juny 2012

Tarda d'òpera


Sessió absurda al bar-foyer per explicar un argument senzillíssim amb copa de cava/taronjada/cafè/brioix  i un llibret a les mans molt bufó de cent quinze pàgines per explicar que noi s'enamora de noia i ella acaba morint dramàticament (i mentre agonitzarà, li sortiran unes notes agudes de la boca i et preguntaràs: quina energia, renoi!). No s'ho saben, tot això, els qui s'amunteguen aquí amb cara d'entesos? Escuro la taronjada i me'n vaig a la botiga: un petit violí de fusta per imantar a la nevera. Un paraigües. Un ventall per escampar les notes xafogoses que airejaran la butaca 9 de tercera fila de platea. Un home-armari davant meu, immòbil, perfectament encaixat al seient que el prem jo diria que dolorosament per tres bandes. Si no inclino el cap no veig el senyor disfressat que canta enmig d'uns decorats molt elaborats i tanco els ulls i la pantalleta que se'm vol clavar als genolls, el clatell recolzat a la fusta que remata el respatller. Durant el primer descans trobo l'home-armari al carrer fumant jo una cigarreta ell una pipa, amb barba blanca i barret. Miro el rellotge que duc penjat al coll amb una cadena. Sembla aturat. Vaig a l'amfiteatre a buscar les dues senyores a qui acompanyo amb una gentilesa apresa i anem a la sala dels miralls. Sembla tot de cartró. La gent també. Aprofito per pintar-me els llavis (espills a mà: fem-ne ús). Tornem a seure, elles als seus velluts del primer pis i jo darrera l'home-armari que s'ha tret el barret (tot un detall). Em giro i veig les meves companyes, erectes, llunyanes. Em saluden entusiasmades. No m'he escapat. Què hi faig aquí? Tanco els ulls i penso en tu. Si haguessis estat al lloc de l'home-armari t'hauria abraçat per darrera i t'hauria besat el coll lentament. Però no veig el teu coll, sinó el d’algú que no en té.  Segona pausa. S'obren els llums. Un altre cigarret a l'aire lliure (lliure?) amb l'home-armari-pipa-barret. Entrem. Una veu en off: D'aquí a cinc minuts començarà el quart acte. Això s'acaba. El rellotge, però, encara m'ha d'oferir una quants minuts feixucs. El sogre estava refredat, molt refredat i no hi podia anar. Calia un xofer que aprofités la seva butaca i dugués les dues dames a veure una obra que ja han vist cinc o sis vegades. A la jove preferida de la casa, obedient i sempre disposada a fer un favor, li encantarà fer una ruta que mai no ha fet sola i una sessió de Puccini gratuïta. A la tornada, ens perdem per Pedralbes. Acabo trobant la Ronda de dalt i la fugida cap a casa, on arribo rendida. La fortuna em brinda un son exquisit i sense música, però noto un regust acre, com de miralls que em tornen la meva imatge amb el tedi escenificat en uns ulls de cartró. Duc els llavis ben pintats, això sí.

Elisabet Juncà.

30 de maig 2012

Fragment

Li agradava la bellesa. La de les paraules. La dels instants efímers. La de les mirades. La dels sons, les olors. La bellesa dels silencis, d’algunes músiques. Es nodria de tot el que li donava plaer, i s’hi gronxava per sobreviure en el microcosmos de la seva intimitat. La seva solitud era un temple íntim i magnífic de joies quotidianes ad usum proprium, i quan sortia al carrer, amb pantalons de pana, camisa de cotó, jersei de llana i mocasins de pell, es posava les mans -sempre fredes- a les butxaques de l’abric que el cobria fins als genolls i i caminava amb el cap baix, com si busqués alguna moral perduda en l’asfalt gris i humit dels carrers d’una Girona també extraviada enmig de la boira nocturna.

23 de maig 2012

Fidelitatem


Imatge: EJuncà


L’instint t’empeny i et perds de cop
en un concert de clarobscurs incerts.
L’amor se’t nega en un ofec constant

 i vols i dols i escrius l’adéu abans de rebre’l.


E.Juncà

14 de maig 2012

Despertar





Un raig de sol immens ens ha mostrat les ombres.
La llum fereix el buit, no hi ha ningú al carrer.
Res no trencarà el gest. Tanquem els ulls. Tinc son.
Després direm al món que el tast ha estat inútil
perquè la partitura dels cossos nus i xops
no tindrà mai el so ni la policromia
d’un xiuxiueig d’amor sota els llençols.

E. Juncà


11 de maig 2012

Et tu, Brute?



No hi ha silencis que no diguin res,
ni gestos despoblats de simbolisme.

E.J.

6 de maig 2012

Urbanitat


         

Un desconcert de grisos desolats
descabdellava fils d’imatges brèvoles.

Els records,
en vapors fantasmagòrics –punyents-
jugaven a trobar-se en un desordre
evanescent i vanitós.  

Cel a la recerca de cels
en una quietud procaç,

sense estrelles, sense blaus
amenaçant l’iris.

Somnis desfets.
Urbanitat
en la ciutat més fera.

E. Juncà


27 d’abr. 2012

23 d’abr. 2012

El silenci que escolto quan no em mires

Edward Hopper, Room in New York




M’he convertit en l’hoste del rellent de la nit,
en un braçal que empara tots els meandres, totes
les incerteses, tots els crits de por del tedi.
M’amaren des de dins, com una xafogor
embalsamada amb cura en una sang glaçada
que s’atorrenta, lassa, al sotabosc del temps

executant minuts sense misericòrdia.


E. Juncà

21 d’abr. 2012

L’amor heroic


Hopper, Habitació.

Sua fred pels porus contrets d’una pell aspra. El vestit de burell li flagel·la l’epidermis i li cou en cada vena, en cada artèria, com una punxada mesquina i permanent que li corromp l’absolut del cos amb una insuportable insistència. El múscul cardíac li pesa al pit en un fibril·lant i agònic compàs que li retrona a la caixa toràcica i en sent els cops, duríssims,  bombejant sota el costellam. Cansat d’engolir dolor, s’estira en una màrfega gèlida. Si hi ha finestra no la veu, els ulls contrets. Cecs.

Xiscles al buit i al déu que no l’escolta.

EJuncà

6 d’abr. 2012

Fòssils (inèdit)

Trencadís. Segles
alliberant les notes.
Original: E. Juncà
Com partitures.

Arrabassades
a les ciutats del límit.
Notes ocultes.

Les que remouen
fòssils d’adagios closos
en illes d’Eros.

Música d’ira.
Cremant els llums. Les llunes.
L’orc de l’adúlter…?

La flegmasia
repugnant d’Apol·lo
abraçant l’aura…

Desarrelada.
Fòssil de somnis. Fal·lus
cruixint de tedi.

De la fugida
cap a escorrancs de semen
xopant les pedres.

Desallotjades
d’un cep i malferides
abans del càstig.

I les enxarxa.
Pols de paraules. Noves
heroiques. Mites.

L’amant i el setge
deshonorant meandres
sense silenci.

Èglogues d’iris
custodiant les ombres
d’un gris de culpa.

Qui jutja els ambres?
Qui els tem? Potser crepuscles
constel·lats d’ira?

I s’abalancen
els cossos nus a l’alba.
Desesperança.

Qui ens arrossega?
Digues, un fil de seda?
D’acer? Som dignes…

D’abatre els fòssils
de les sonates d’aigua
fregant les heures?

Què ens abandona
si el cel s’ha clos en grisos
armats d’auxili?

Pols de paraula.
I el temps s’escriu als llavis…
(el miserable!).

E.J.

25 de març 2012

Retrat

Dibuix d'un contrallum. Pell nua. Cos
d'eclipsi xop de llum esbiaixada.

Perfil d'una escultura que no em veu
-amb el coll vincladís sobre l'espatlla lluent-

com si volgués oblidar
qui li va cremar els xiprers
brandant amb pols de sol

l'espera.

11 de febr. 2012

Gossos



Flairo els calfreds dels gossos que s’amaguen.
El vent alberga els bafs i de biaix
els bat el glaç que avança des del nord.
Els vidres entelats de les finestres
embalumats d’absència i desempar
exalten els mil grisos de l’alfalt
d’aquest carrer desert, estret, humit.
Deixalles de cartró que els humilien,
trossos de llar estoquejats d’oblit. 

NU

E.J.


Mira't.
Engoleix-te.
Què veus
que no hagis vist mai?
L'edat t'ha dut tots els paisatges.
No queda res.
La solitud, potser.
La solitud i un nu
que es va desdibuixant
en el silenci
d'un capvespre d'hivern.

                               E. Juncà