2 de gen. 2015

Fragment

By EJB

Aquest matí els carrers han engolit tots els grisos de la banalitat. No temo el temps ni la mort ni l'amor. Ahir, havent dinat, mirava la lluïssor d’un paisatge i al fons, els vermells i els ocres, com espectres d'un  hivern imminent,  m’amenaçaven. Hi havia un petit exèrcit de gavines reflectint el seu trànsit pel no-res i vaig paladejar sense vanitat la bellesa d'aquella estúpida quietud. Potser les fotos que en vaig fer ho expliquen millor que les paraules, però no sé si les guardo. Ara penso que et tinc a tanta distància com aquell insult que no fa ni vint-i-quatre hores amenaçava la meva malenconia sense cap gest de commiseració. La franquesa del mar és com la teva. Es deixa admirar, però no pal·lia la miserable ganivetada del desig.

Ha canviat alguna cosa? Aquest teu aïllament té a veure amb mi? Sóc part d'aquest tot de què et vols distanciar? Tinc dret a fer-te aquestes preguntes? Et vaig veure marxar, fosca amunt, i et vaig intuir  amb ganes de poder fugir d'un dia llarg i pesant. Jo em vaig quedar una estona allà, immòbil, veient tres figures que s'anaven allunyant de la meva ignorada, vulgar i maleïda solitud.

EJB