3 de juny 2015

Casa



He arribat a la casa estranya. No era la teva, aquella en què totes les llums són enceses dia i nit.  Hi he entrat disposada a ser l'escarràs amable i eficient que desemmelangia tots els desordres quotidians amb la serenor de la més eficient de les voluntats.
Ho faig tan bé! Fa tants anys que sóc l'artífex d'aquesta partitura inacabada i la interpreto amb un  virtuosisme tan indiscutible! Però avui estic cansada. Fa massa segles que lluito contra el masec dels carronyaires.  Vull desembarcar. Ser un esborrany, només, un esbós del que hauria d'haver estat: la galivança de la sublimitat per a un sol espectador. Florència és només una ciutat. Carrers per a una gentada que creu en les arquitectures laxes. Tot és escàs. Insuficient. Totes les clarors que percebo -sempre de lluny- acaben esventrades per la desconsideració. 
Fa mal saber que perds totes les passes en un  circuit tancat on tot el que t'acull és un gemec de solituds que s'enretiren.

EJB