La veig cada matí, mirant teulades
d'un barri vell farcit de buit.
Quan surt el sol, s'aboca a la finestra
amb una tassa de cafè calent
i un cigarret als dits, com si esperés
la llum d'un dia compassiu, inèdita.
I tanca els ulls: assaboreix records
que no ha viscut.
Només li queda -sembla-
un fred despietat; la por
clavada als ulls:
un odi per la mort -o és l'amor?-
que no mereix.
I s'arrauleix entre els llençols tan blancs
i purs com la virginitat d'aquella
adolescent que creia en prínceps blaus.
EJB
