7 d’abr. 2015

Prometeu

Aphrodite before Zeus. Johann Carl Loth

T'he conegut, desig carnal, de nit,
en una passejada sota llunes
rendides en la calma d'unes llums
inèdites.
Les hores passen i t'enyoro els sons
de la mirada sacra als ulls de Venus.

Som grans. L'edat s'escriu en l'abraçada
i en els petons cansats, rendits,
de dues solituds.

Som velles músiques. 
Som pols de madureses fràgils.

Podràs rendir-te a l'agonia
del temps que no podem recuperar?

Tinc por.
Tinc tanta por que ofreno els ulls al foc
d'aquesta primavera inesperada.

Qui som sinó la veu de la carronya
amanyagant la pell d'un mot inútil?

No sé si els anys són compassius.

M'agradaria ser la verge adolescent
que creu en les promeses de Fortuna.
Llavors tindria mots per honorar
la senzillesa càlida del ser.

Enyoro el so d'aquelles notes
clavades en el son d'un fetus
atent a la caiguda al món.

Els déus, si hi són, seran benèvols?
Podré morir d'amor?
Podré descriure el roig
d'un ego que es dessagna en rius d'ofrenes
per convocar el perdó de Prometeu?

 Seré, abans de ser,  la veritat?

O moriré, com tots,
en la foguera dels desemparats?
 Vomito sang? O és l'alegria

per una mort del fat al joc de Zeus?




EJB