2 de juny 2012

Tarda d'òpera


Sessió absurda al bar-foyer per explicar un argument senzillíssim amb copa de cava/taronjada/cafè/brioix  i un llibret a les mans molt bufó de cent quinze pàgines per explicar que noi s'enamora de noia i ella acaba morint dramàticament (i mentre agonitzarà, li sortiran unes notes agudes de la boca i et preguntaràs: quina energia, renoi!). No s'ho saben, tot això, els qui s'amunteguen aquí amb cara d'entesos? Escuro la taronjada i me'n vaig a la botiga: un petit violí de fusta per imantar a la nevera. Un paraigües. Un ventall per escampar les notes xafogoses que airejaran la butaca 9 de tercera fila de platea. Un home-armari davant meu, immòbil, perfectament encaixat al seient que el prem jo diria que dolorosament per tres bandes. Si no inclino el cap no veig el senyor disfressat que canta enmig d'uns decorats molt elaborats i tanco els ulls i la pantalleta que se'm vol clavar als genolls, el clatell recolzat a la fusta que remata el respatller. Durant el primer descans trobo l'home-armari al carrer fumant jo una cigarreta ell una pipa, amb barba blanca i barret. Miro el rellotge que duc penjat al coll amb una cadena. Sembla aturat. Vaig a l'amfiteatre a buscar les dues senyores a qui acompanyo amb una gentilesa apresa i anem a la sala dels miralls. Sembla tot de cartró. La gent també. Aprofito per pintar-me els llavis (espills a mà: fem-ne ús). Tornem a seure, elles als seus velluts del primer pis i jo darrera l'home-armari que s'ha tret el barret (tot un detall). Em giro i veig les meves companyes, erectes, llunyanes. Em saluden entusiasmades. No m'he escapat. Què hi faig aquí? Tanco els ulls i penso en tu. Si haguessis estat al lloc de l'home-armari t'hauria abraçat per darrera i t'hauria besat el coll lentament. Però no veig el teu coll, sinó el d’algú que no en té.  Segona pausa. S'obren els llums. Un altre cigarret a l'aire lliure (lliure?) amb l'home-armari-pipa-barret. Entrem. Una veu en off: D'aquí a cinc minuts començarà el quart acte. Això s'acaba. El rellotge, però, encara m'ha d'oferir una quants minuts feixucs. El sogre estava refredat, molt refredat i no hi podia anar. Calia un xofer que aprofités la seva butaca i dugués les dues dames a veure una obra que ja han vist cinc o sis vegades. A la jove preferida de la casa, obedient i sempre disposada a fer un favor, li encantarà fer una ruta que mai no ha fet sola i una sessió de Puccini gratuïta. A la tornada, ens perdem per Pedralbes. Acabo trobant la Ronda de dalt i la fugida cap a casa, on arribo rendida. La fortuna em brinda un son exquisit i sense música, però noto un regust acre, com de miralls que em tornen la meva imatge amb el tedi escenificat en uns ulls de cartró. Duc els llavis ben pintats, això sí.

Elisabet Juncà.