Fragment

Li agradava la bellesa. La de les paraules. La dels instants efímers. La de les mirades. La dels sons, les olors. La bellesa dels silencis, d’algunes músiques. Es nodria de tot el que li donava plaer, i s’hi gronxava per sobreviure en el microcosmos de la seva intimitat. La seva solitud era un temple íntim i magnífic de joies quotidianes ad usum proprium, i quan sortia al carrer, amb pantalons de pana, camisa de cotó, jersei de llana i mocasins de pell, es posava les mans -sempre fredes- a les butxaques de l’abric que el cobria fins als genolls i i caminava amb el cap baix, com si busqués alguna moral perduda en l’asfalt gris i humit dels carrers d’una Girona també extraviada enmig de la boira nocturna.