30 d’abr. 2014

Tornada a casa

Pintura de Lucien Freud.
Un fill em truca al mòbil i em diu que és a la pujada del cementiri: -Vine, mare. Ràpid- diu.
Agafo la bicicleta. No duc sostenidors i vaig amb uns pantalons de xandall blaus i enormes. Un monyo mal fet amb una pinça i res de miralls. Arribo sense alè al camí que duu a la desesperació d'un noi de dinou anys que plora, assegut sobre una gespa salvatge i bruta  amb vistes a un silenci aquós massa a prop del mar per no veure'l.
M'assec al seu costat. Llàgrimes de fill i la meva  mà esquerra acaronant una esquena corbada, enorme.  Li ofereixo kleenex. No dic res. Més tard parla d'una noia i d'un noi que li ha donat el cor. Ella no el vol. Se n'ha anat amb un altre.
Fosqueja. Tinc el braç adolorit, però no dic res. No hi puc fer res. Feliç, però, del seu crit d'auxili. Tornem a casa. A poc a poc. Ja no plorem.
Aquella nit faig l'amor amb un home que em mira els ulls i em diu "t'estimo". Feia temps que no em mirava la mirada. Ha tornat. He tornat? Em fan mal els pits, fa dies. Els noto plens i ferms, com si estiguessin a punt per alletar un infant. Abans de la dutxa miro una dona al gran mirall il·luminat de la cambra de bany: està esplèndida, a punt per a un amant que no té. Somriu als anys que se li han clavat a l'epidermis. Fa cara de salut perquè ha pres el sol i el sol l'ha complagut. Té gana a l'hora de sopar. Té ganes de tot, fa dies.
On és? Com està? Cada dia es desperta al costat del record d'un home gran que viu molt lluny.

E.J.B.