Verds

Et vull.

Aquesta aroma d'exclusivitat.

Aquesta fam de tu.

El sexe, la paraula i els silencis.

Et vull per mi sagaç, perfecte enmig
d'un absolut constant, insuportable.

Et vull l'inici i el final

-inacabats tots dos- de la puresa.

EJB

Primera lliçó

Em feien nosa.

La mare em cosia un parell d’esquellerincs a les sabatilles  vermelles perquè em perdien per casa. Devia decidir de descalçar-me per no haver de suportar aquella nota constant que m’eixordava si em movia.  El silenci era una corona de llorer; m’hi rebolcava com una bèstia ferida en un bassal de fang  de fageda  de novembre.

(Ara sé que els talls no van ser imaginats i encara couen).

No suportava de dur sabates.  Me les treia furiosa  i fugia no gaire lluny de tots. I odiava.

Era molt petita.

Pati de la guarderia.  Aquella maleïda nosa. Una bruixa em va ficar les mans dins les botines de pell i me les va collar als canells ben fort. Vaig romandre cent anys, noranta-nou hores i mil disset minuts lluitant per treure-me-les.

Algú em devia alliberar.

Mai més no he tocat de peus a terra si estic descalça.

EJB

De lluny

Em sé, de lluny, peó en un tauler

d'escacs. Tot viu en un espai concret.

Estimo massa.

La vida escriu un vers...i la fidelitat

blanquíssima l'acull; un cop de sort.

Paraules impossibles.

Aquesta maleïda fera folla:

l'instint tocat de mort.

Un emissor de falsos crits de joia.

Inapel·lables.

Carnassa de desig.

Olor d'axil·la xopa de temor.

Estaca'm, absolut!

Gemega, crida: "besa'm l'èxode"!

Gemecs d'un déu desconegut, opac.

Cansat del cascadeig d'espera.

Fonemes emmotllats al "déja vu"

d'una cançó que presagia  pèrdua.

Femella que es dessagna  enmig del fang.

I el blanc et jutja en el final del joc.

Vençut, dibuixaràs un gest mecànic:

Un bell somriure fals i matusser

de monstre venjatiu que no sap perdre.

EJB

Et tinc

No sóc però et tinc tancat en xiuxiuejos purs.

Ben clos en un manat de mots-tendresa, lluny

d'un temps i d'un espai que es van perfer per ser,

des del retorn, l'edat d'una claror secreta.

Ningú no sabrà mai que al fons d'aquell diàleg

vam inventar l'abans, 

el tot,

l'absurd.

I l'ara.

EJB

Prometeu

Aphrodite before Zeus. Johann Carl Loth

T'he conegut, desig carnal, de nit,

en una passejada sota llunes

rendides en la calma d'unes llums

inèdites.

Les hores passen i t'enyoro els sons

de la mirada sacra als ulls de Venus.

Som grans. L'edat s'escriu en l'abraçada

i en els petons cansats, rendits,

de dues solituds.

Som velles músiques. 

Som pols de madureses fràgils.

Podràs rendir-te a l'agonia

del temps que no podem recuperar?

Tinc por.

Tinc tanta por que ofreno els ulls al foc

d'aquesta primavera inesperada.

Qui som sinó la veu de la carronya

amanyagant la pell d'un mot inútil?

No sé si els anys són compassius.

M'agradaria ser la verge adolescent

que creu en les promeses de Fortuna.

Llavors tindria mots per honorar

la senzillesa càlida del ser.

Enyoro el so d'aquelles notes

clavades en el son d'un fetus

atent a la caiguda al món.

Els déus, si hi són, seran benèvols?

Podré morir d'amor?

Podré descriure el roig

d'un ego que es dessagna en rius d'ofrenes

per convocar el perdó de Prometeu?

 Seré, abans de ser,  la veritat?

O moriré, com tots,

en la foguera dels desemparats?
 Vomito sang? O és l'alegria

per una mort del fat al joc de Zeus?

EJB

Besar-te

Besar-te en una catedral

sense cap mur. Només olor de tu

de mi, de déus callats, inútils,

avergonyits, malalts.

Cansats de ser i de no ser.

EJB, 18/05/14

Memòria

Vilhelm Hammershoi (1864-1916)

T'enyoro el gust de l'escalfor, Desig.

On vius,

Amor, que reflecteixes impossibles

en un mirall de certituds trencades?

T'enyoro els ulls cansats de veure grisos.

No sé qui ets.

Hi ha vida rere els blaus de la paraula?

On ets, imaginat abans

del vers que escric per seduir-te?

(La fam de besos creix; el matrimoni

va ser un oracle fals, un jaç incòmode).

M'agradaria de morir dormint

entre els teus braços. Dius... que ja no creus

en el romanticisme

d'aquell dinou d'ofecs retrògrads.

Estimo els anys que no hem viscut

immersos en un roig immaculat.

El fi ja no commou el gest.

Encara crec, però,

en el sabor adolescent d'aquell

primer petó.

L'has oblidat en la foscor

d'aquest present que t'avorreix?

Segur que no.

Conec la cara amarga  del present.

El temps i la memòria

no són sinó el consol d'aquell record

clavat en les esquerdes dels teus llavis.

EJB.

Xusma

By  Grant Wood

No som vulgars

poetes revivint les vides fosques

d'aquesta xusma vil que no sap res

de la grandesa de l'amor.

Som diferents, com tots.

Dos éssers reflectits en un mirall
inèdit

a la recerca de belleses vastes

i amors indescriptibles.

Un privilegi.

Tots els amants som crits desesperats

als déus que mai no són al seu altar.
Figures soterrades en un tedi
rapaç. Cadàvers.

Qui som sinó la seu d'una elegia al fàstic 

d'aquesta catedral de mites i absoluts
inversemblants?

EJB.

Aigües tranquil·les

By EJB

No seré mai la dona que somnies:

atenta als teus desitjos d'home sol,

poruc, fidel, pendent del mascle Fal·lus.

Et veus submís en el silenci d'Eros:

no creus en el poder de la mirada

i et veus vençut pels anys, pel pas del temps

que tems perquè la vida mai no és justa.

I vas errat, perquè el que veus no diu

la veritat.

Llegeix.  Despulla les paraules-vers.

I creu en mi. No neguis els desitjos.

Aprèn a reposar en els cants

d'aquesta dona rara que t'estima

de lluny, tots els reflexos de l'edat.

I fes-te gran, de cop, amb crits i fúria.

I cau, feliç, en els inferns benèvols

del teu present: no són més crus que el dol

per una mort d'amor que no t'és digna.

EJB

Presagi

By EJB.

Arribarà l'hivern i els teus silencis

tindran un regust acre de sang presa.

No tinguis pressa, cor. Vindran els blaus

per escalfar-te el gris d'aquests reflexos.

Oblida't dels cretins, somnia temps!

Les notes sorgiran a quatre mans

sense haver vist la partitura d'Eros.

No tinguis por del que no saps.

No creguis en els déus

ni en els absurds que t'amenacen l'alba.

Hi ha algú que pensa en tu a la cantonada

d'aquests carrers cansats de veure't sol.

EJB

Notes de clàssica

El vent es clava en grisos d'unes notes

d'aquesta solitud que no et veu trista.

No creus que la bellesa sigui rara:

potser perquè la duus en cada tall

de bisturí del metge compassiu

que encara es mou amb la delicadesa

de la fidelitat

al jurament d'Hipòcrates.

Segur que el manuscrit d'un primer glop

d'amor d'estiu li cou en la memòria:

de què vivim, companys, sinó d'un bes

que vam deixar en els llavis dels quinze anys?

EJB

Virginitat

La veig cada matí, mirant teulades

d'un barri vell farcit de buit.

Quan surt el sol, s'aboca a la finestra

amb una tassa de cafè calent

i un cigarret als dits, com si esperés

la llum d'un dia compassiu, inèdita.

I tanca els ulls: assaboreix records

que no ha viscut.

Només li queda -sembla-

un fred despietat; la por

clavada als ulls:

un odi per la mort -o és l'amor?-

que no mereix.

I s'arrauleix entre els llençols tan blancs

i purs com la virginitat d'aquella

adolescent que creia en prínceps blaus.

EJB

Fragment

By EJB

Aquest matí els carrers han engolit tots els grisos de la banalitat. No temo el temps ni la mort ni l'amor. Ahir, havent dinat, mirava la lluïssor d’un paisatge i al fons, els vermells i els ocres, com espectres d'un  hivern imminent,  m’amenaçaven. Hi havia un petit exèrcit de gavines reflectint el seu trànsit pel no-res i vaig paladejar sense vanitat la bellesa d'aquella estúpida quietud. Potser les fotos que en vaig fer ho expliquen millor que les paraules, però no sé si les guardo. Ara penso que et tinc a tanta distància com aquell insult que no fa ni vint-i-quatre hores amenaçava la meva malenconia sense cap gest de commiseració. La franquesa del mar és com la teva. Es deixa admirar, però no pal·lia la miserable ganivetada del desig.

Ha canviat alguna cosa? Aquest teu aïllament té a veure amb mi? Sóc part d'aquest tot de què et vols distanciar? Tinc dret a fer-te aquestes preguntes? Et vaig veure marxar, fosca amunt, i et vaig intuir  amb ganes de poder fugir d'un dia llarg i pesant. Jo em vaig quedar una estona allà, immòbil, veient tres figures que s'anaven allunyant de la meva ignorada, vulgar i maleïda solitud.

EJB

Inèdit

Callant les notes pugen fràgils

i contundents cap al migdia.

Desbrossen els malsons en aquest ball

de llàgrimes i sang tacant-te d’ara;

silencis aquosos, xops, els rius

s’escriuen en meandres excessius

i a poc a poc

garbelles les llavors d’aquell nocturn

inesperat.

Eixut.

(El miserable).

EJB

<http://youtu.be/Ata-b2QSU4o>

Pausa

Ara que és fosc

reculls la calma líquida 

de la tendresa.

Els dits hi juguen tot tenyint de notes

un món, el teu, el meu, sense somriures.

Només un blanc fugaç. Un so de fe.

Un xiuxiueig de temps que amablement s'allunya.

E.J.B.

Potser no sé estimar

Marie in a Deckchair Reading, Peder Severin Kroyer, 1891.

Viuria al fons de tu si ho proposaves,

si deies "vine amb mi: veurem la vana

sublimitat d'uns verds clavats al marge

d'aquell racó que no existeix".

El vers té això: és un regal de pas,

un tot caçat al vol, si vols; un pols

que pots guanyar només si no tens por.

EJB

Set de setembre

 Cassandra implora la venjança d'Atenea.- Jerome Martin Langlois

Vaig entregar dos versos a la nit

i els va llençar. Lliçó d'humilitat.

Ja no fa mal això, que els anys et fan

més insensible als cops de puny dels déus.

EJ.

À peine défigurée

Nusch Éluard

Adieu tristesse

Bonjour tristesse

Tu es inscrite dans les lignes du plafond

Tu es inscrite dans les yeux que j'aime

Tu n'es pas tout à fait la misère

Car les lèvres les plus pauvres te dénoncent

Par un sourire

Bonjour tristesse

Amour des corps aimables

Puissance de l'amour

Dont l'amabilité surgit

Comme un monstre sans corps

Tête désappointée

Tristesse beau visage.

Paul Éluard (1895-1952)

Somni d'una nit d'estiu

Obra de Carl Vilhelm Holsoe.

El fred de Satanàs és, a vegades,

un xoc de foc imaginari.

Tocat de mort, l'amor s'ha diluït

en un racó de nit...i m'he adormit

amb un llibre tristíssim a la falda.

EJB

Tornada a casa

Pintura de Lucien Freud.

Un fill em truca al mòbil i em diu que és a la pujada del cementiri: -Vine, mare. Ràpid- diu.

Agafo la bicicleta. No duc sostenidors i vaig amb uns pantalons de xandall blaus i enormes. Un monyo mal fet amb una pinça i res de miralls. Arribo sense alè al camí que duu a la desesperació d'un noi de dinou anys que plora, assegut sobre una gespa salvatge i bruta  amb vistes a un silenci aquós massa a prop del mar per no veure'l.

M'assec al seu costat. Llàgrimes de fill i la meva  mà esquerra acaronant una esquena corbada, enorme.  Li ofereixo kleenex. No dic res. Més tard parla d'una noia i d'un noi que li ha donat el cor. Ella no el vol. Se n'ha anat amb un altre.

Fosqueja. Tinc el braç adolorit, però no dic res. No hi puc fer res. Feliç, però, del seu crit d'auxili. Tornem a casa. A poc a poc. Ja no plorem.

Aquella nit faig l'amor amb un home que em mira els ulls i em diu "t'estimo". Feia temps que no em mirava la mirada. Ha tornat. He tornat? Em fan mal els pits, fa dies. Els noto plens i ferms, com si estiguessin a punt per alletar un infant. Abans de la dutxa miro una dona al gran mirall il·luminat de la cambra de bany: està esplèndida, a punt per a un amant que no té. Somriu als anys que se li han clavat a l'epidermis. Fa cara de salut perquè ha pres el sol i el sol l'ha complagut. Té gana a l'hora de sopar. Té ganes de tot, fa dies.

On és? Com està? Cada dia es desperta al costat del record d'un home gran que viu molt lluny.

E.J.B.