26 de juny 2018

OBERTURA (HAIKUS)


“araumi ya
sado ni yokotau
amanogawa”
(Matsuo Basho, 1689)

No tens cap pressa:
et creus el privilegi
de contemplar-te.

Illa de fòssils:
T’aculls al que t’arriba,
al fred que grilla.

Sempre cortesa,
la nit despulla mites,
degolla monstres.

Pluja nocturna
de notes que s’arrelen
al gorg. Escoltes.

Remous els còdols.
Un duet de mans, un luxe.
La senzillesa.

En els meandres
s’encunya l’art que avança
gitant bellesa.

Jeuen els líquens
sobre feixos de pedra
i els amanyagues.

Ofec d’aromes
alliberant silencis
entre les fulles.

No tems, natura,
tots els sons que t’arriben.
Són déus que dormen.

La fosca encega.
Cauen remors obscures
que et redibuixen.

Arrabassades
a llibertats confuses
les aigües riuen.

Fred impassible.
Fòssils de vida lliures
en illes d’Eros.

Ítaques falses.
Ulisses no respira
ombres d’espera.

Els cels se t’obren.
I fas l’amor amb l’aigua,
la nit, l’espígol.

En la gropada
que t’humiteja tota
clames la calma.

Sense desfici
suportes el crescendo,
-oh nit dels fòssils!

Desemmascara’t
en aquests verds que abraces
amb un gest plàcid.

Música fèrtil.
Sents esgarips recòndits.
Udols de llobes.

Anatomia
de la solitud. Penses.
La nit batega.

La guineu, cauta,
s’atura en cada passa.
L’empara Laura.

Desarrelada,
admets el frec dels fal·lus
de llops voraços.

Una fugida.
Veus escorrancs de semen
xopant falgueres.

Trenques secalls.
Crepit de fusta morta
molt lluny de l’alba.

Tot és efluvi.
Llei d’un hivern que acorda
l’ordre i el caos.

Llibertat d’aigua
guillotinant meandres,
fendint silencis.

Rebels, els grisos
ranquegen per les ombres
a pas de lluna.

Enyores ambres?
Qui els vol? Potser crepuscles
constel·lats d’ecos?

Et xiuxiueja
la nit brandant la fosca:
-Puc ser més franca.

Delicadesa.
Pernoctes i t’exaltes
en el paisatge.

Els impecables
penya-segats pregonen
sonates vagues.

Despietada
reconstrueixes galzes.
Gemecs davallen.

Què t’arrossega
a ser la desteixida
filant blaus mínims?

Quins déus t’engendren?
Digues, on tens els úters,
geografia?

Olor de molsa.
Ressò de líquens. Plores.
No dorms encara.

Ja s’abalancen
els colors nus de l’alba
a les capçades

L’hivern desbrossa.
Pregonen primavera
pètals minúsculs.

Res no et destorba
quan l’alba s’humilia
polint escorces.

Planes solemne
fregant els sotaboscos
d’un mar d’espera.

Gàrgoles vives.
Arquitectures summes.
Tot és finestra.

S’abaten rajos
contra sonates d’aigua.
L’adéu és aspre.

Te’n vas, oberta.
El cel envesca els grisos
fendits de boira.

S’ha escrit el dia.
La nit dels fòssils, fosa,
ja no il·lumina.

Nit condemnada
pel temps a un altre exili
(el miserable).