Em feien nosa.
La mare em cosia
un parell d’esquellerincs a les sabatilles vermelles perquè em perdien per casa. Devia
decidir de descalçar-me per no haver de suportar aquella nota constant que m’eixordava
si em movia. El silenci era una corona
de llorer; m’hi rebolcava com una bèstia
ferida en un bassal de fang de
fageda de novembre.
(Ara sé que els
talls no van ser imaginats i encara couen).
No suportava de
dur sabates. Me les treia furiosa i fugia no gaire lluny de tots. I odiava.
Era molt petita.
Pati de la guarderia. Aquella maleïda nosa. Una bruixa em va ficar
les mans dins les botines de pell i me les va collar als canells ben fort. Vaig
romandre cent anys, noranta-nou hores i mil disset minuts lluitant per treure-me-les.
Algú em devia alliberar.
Mai més no he tocat de peus a terra si estic descalça.
EJB