 |
| Vilhelm Hammershoi (1864-1916) |
T'enyoro el gust de l'escalfor, Desig.
On vius,
Amor, que reflecteixes impossibles
en un mirall de certituds trencades?
T'enyoro els ulls cansats de veure grisos.
No sé qui ets.
Hi ha vida rere els blaus de la paraula?
On ets, imaginat abans
del vers que escric per seduir-te?
(La fam de besos creix; el matrimoni
va ser un oracle fals, un jaç incòmode).
M'agradaria de morir dormint
entre els teus braços. Dius... que ja no creus
en el romanticisme
d'aquell dinou d'ofecs retrògrads.
Estimo els anys que no hem viscut
immersos en un roig immaculat.
El fi ja no commou el gest.
Encara crec, però,
en el sabor adolescent d'aquell
primer petó.
L'has oblidat en la foscor
d'aquest present que t'avorreix?
Segur que no.
Conec la cara amarga del present.
El temps i la memòria
no són sinó el consol d'aquell record
clavat en les esquerdes dels teus llavis.
EJB.
