UNA DONA

No sóc sinó una dona sola,

la pedra

—que espera sense ser en un banc de plaça—

que un nen agafa amb ràbia i  lllança lluny

cap aquell sòl terrós i veu esquitxos

de pols —ell els percep  focs d’artifici

                                   particulars.

(visions imaginàries d’infant).

Volar un instant...

i caure a l’altra banda d’un capvespre

inèdit vora un mar que m’assereni.

OBERTURA (HAIKUS)

“araumi ya

sado ni yokotau

amanogawa”

(Matsuo Basho, 1689)

No tens cap pressa:

et creus el privilegi

de contemplar-te.

Illa de fòssils:

T’aculls al que t’arriba,

al fred que grilla.

Sempre cortesa,

la nit despulla mites,

degolla monstres.

Pluja nocturna

de notes que s’arrelen

al gorg. Escoltes.

Remous els còdols.

Un duet de mans, un luxe.

La senzillesa.

En els meandres

s’encunya l’art que avança

gitant bellesa.

Jeuen els líquens

sobre feixos de pedra

i els amanyagues.

Ofec d’aromes

alliberant silencis

entre les fulles.

No tems, natura,

tots els sons que t’arriben.

Són déus que dormen.

La fosca encega.

Cauen remors obscures

que et redibuixen.

Arrabassades

a llibertats confuses

les aigües riuen.

Fred impassible.

Fòssils de vida lliures

en illes d’Eros.

Ítaques falses.

Ulisses no respira

ombres d’espera.

Els cels se t’obren.

I fas l’amor amb l’aigua,

la nit, l’espígol.

En la gropada

que t’humiteja tota

clames la calma.

Sense desfici

suportes el crescendo,

-oh nit dels fòssils!

Desemmascara’t

en aquests verds que abraces

amb un gest plàcid.

Música fèrtil.

Sents esgarips recòndits.

Udols de llobes.

Anatomia

de la solitud. Penses.

La nit batega.

La guineu, cauta,

s’atura en cada passa.

L’empara Laura.

Desarrelada,

admets el frec dels fal·lus

de llops voraços.

Una fugida.

Veus escorrancs de semen

xopant falgueres.

Trenques secalls.

Crepit de fusta morta

molt lluny de l’alba.

Tot és efluvi.

Llei d’un hivern que acorda

l’ordre i el caos.

Llibertat d’aigua

guillotinant meandres,

fendint silencis.

Rebels, els grisos

ranquegen per les ombres

a pas de lluna.

Enyores ambres?

Qui els vol? Potser crepuscles

constel·lats d’ecos?

Et xiuxiueja

la nit brandant la fosca:

-Puc ser més franca.

Delicadesa.

Pernoctes i t’exaltes

en el paisatge.

Els impecables

penya-segats pregonen

sonates vagues.

Despietada

reconstrueixes galzes.

Gemecs davallen.

Què t’arrossega

a ser la desteixida

filant blaus mínims?

Quins déus t’engendren?

Digues, on tens els úters,

geografia?

Olor de molsa.

Ressò de líquens. Plores.

No dorms encara.

Ja s’abalancen

els colors nus de l’alba

a les capçades

L’hivern desbrossa.

Pregonen primavera

pètals minúsculs.

Res no et destorba

quan l’alba s’humilia

polint escorces.

Planes solemne

fregant els sotaboscos

d’un mar d’espera.

Gàrgoles vives.

Arquitectures summes.

Tot és finestra.

S’abaten rajos

contra sonates d’aigua.

L’adéu és aspre.

Te’n vas, oberta.

El cel envesca els grisos

fendits de boira.

S’ha escrit el dia.

La nit dels fòssils, fosa,

ja no il·lumina.

Nit condemnada

pel temps a un altre exili

(el miserable).

Egon Schiele, 1910

Tus manos. Gestos de oratoria reservada

para mis ojos tristes, atrapados 

en un frugal recuerdo siempre atormentado.

¿Por qué las noches ya no son luciérnagas

acurrucando luces en mis bosques

de ausencia? 

La nada: esa náusea leída

con la torpeza, la ignorancia y el olvido

de una niñez en el exilio

de la desolación.

EJB, diciembre 2017

Instante efímero

Es complicado abandonarse al tiempo,

saber saborear un blanco pulcro

robado a aquellos besos delicados

en la mejilla de un recién nacido...

EB

La solitud del nu.

Es consumia.

Quedava el mal que fa cremar-te els llavis.

Els ulls, els ulls cansats de veure foc

per tot arreu.

Tan foscos els recorda...ben clavats

en un capçal de llit d’hotel

on va desar la vida, tota nua...

Je voudrai

Je voudrai écrire sans dégoût
ma blessure sur votre âme
pour qu'on peut, ensemble,

nager 

dans la beauté du rouge sanglant

jusqu'à la fin de la mort.

EJB

Casa

He arribat a la casa estranya. No era la teva, aquella en què totes les llums són enceses dia i nit.  Hi he entrat disposada a ser l'escarràs amable i eficient que desemmelangia tots els desordres quotidians amb la serenor de la més eficient de les voluntats.
Ho faig tan bé! Fa tants anys que sóc l'artífex d'aquesta partitura inacabada i la interpreto amb un  virtuosisme tan indiscutible! Però avui estic cansada. Fa massa segles que lluito contra el masec dels carronyaires.  Vull desembarcar. Ser un esborrany, només, un esbós del que hauria d'haver estat: la galivança de la sublimitat per a un sol espectador. Florència és només una ciutat. Carrers per a una gentada que creu en les arquitectures laxes. Tot és escàs. Insuficient. Totes les clarors que percebo -sempre de lluny- acaben esventrades per la desconsideració. 
Fa mal saber que perds totes les passes en un  circuit tancat on tot el que t'acull és un gemec de solituds que s'enretiren.

EJB